Darreres publicacions

Exoneració d'una dona bècil

per flauta i piano

Cinc apunts per a un retrat de dona

per flauta

Policromies

per a violí, viola i violoncel

Elegia

per a dos violins

MEMÒRIA D’UN TRAJECTE APASSIONANT

Imatges breus

Vaig néixer a Manresa, en el cor del barri antic, arran de la Plaça Major.

De ben menut em despertava amb el brogit dels carretons anant i 

venint del mercat, rodant sobre les escantonades llambordes i saltava del llit com un llampec, al sentir de lluny, el ritme marcial dels soldats, dirigint-se des de la caserna del Carme al camp d’instrucció, desfilant, en formació impecable, per sota del meu balcó.

Quan tot just vaig començar a parlar i encara era distingit afectuosament com el nap-buf de casa, el meu avi, un home sorrut i profundament afable alhora, es va proposar ensenyar-me de llegir i escriure, tal com ho havia fet amb els meus germans. Aquest aprenentatge prematur, que jo vaig assimilar amb profit i disciplina, va facilitar que a l’ingressar a l’escola ja mostrés un consistent domini de la lectura, l’escriptura i les regles de l’aritmètica, amb la qual cosa em vaig guanyar d’immediat, l’atribut de nen repel.lent, per part dels meus companys de classe.

La meva primera escola va ser el col.legi de monges de Casa Caritat. Cada dia ens feien anar una bona estona a l’església. En aquells espais de recés, vaig aprendre a interioritzar i estimar el silenci i com a conseqüència, de més gran, a interessar-me pel coneixement d’algunes filosofies orientals, l’educació de la consciència, el ioga i altres manifestacions del pensament, que m’han ajudat a concebre una dimensió de la vida més lliure i positiva. D’aquesta època, complerts els set anys, va ser el primer enamorament, secret i impossible, turmentat i plaent.

Als nou anys vaig matricular-me a l’Acadèmia Farré, per tal de cursar l’ensenyament secundari. Érem una vintena d’alumnes, nois i noies, en una sola aula; de totes edats i nivells, des de primària fins a batxillerat, estudiant matèries tan diverses com l’ensenyament bàsic, Comercio, Teneduria, Cálculo Mercantil, dibuix, mecanografia, etc. Malgrat les desigualtats, la senyoreta Maria ens dedicava una atenció personalitzada fortament integradora, de manera que la nostra convivència en el grup fos en tot moment profitosa i cordial.

Des de que el meu avi va posar-me un llapis entre els dits de la mà dreta, em va arremetre una dèria desmesurada pel dibuix. No hi havia cap paper blanc que pogués defugir la meva envestida, ni tan sols els marges dels diaris.

Pel meu cap rondaven una munió de personatges imaginaris, insòlits i estrafolaris, protagonistes d’històries inversemblants, que necessitava reflectir sobre el paper, per fer-los més tangibles i, d’alguna manera, ungir-los d’una certa transcendència.

Vaig manifestar als meus pares el desig d’aprendre a dibuixar en alguna escola, però en aquell moment, a Manresa, no s’oferia aquesta oportunitat.

Als deu anys es va produir un fet que, probablement, va incidir de manera decisiva en la meva vida futura; Vaig assistir, commogut i admirat, als assaigs d’una cobla de sardanes al menjador de casa meva.

El meu germà Joan era tenorista i va promoure, juntament amb un grup de companys seus, estudiants de música, la formació d’un conjunt que més endavant esdevindria la “Cobla Montserrat”. Aquell esclat imponent de so, vibrant i cristal.lí, em va corprendre; era sentir com la música em penetrava fins a les entranyes, removent-hi els filaments més íntims i secrets, d’igual manera que aconseguia sacsejar les copes del bufet.

Impassible davant de la innegable monotonia d’un treball d’assaig, no em cansava d’assaborir, una i altra vegada, de forma insistent i reiterada, la tendresa melòdica i la riquesa harmònica de “La mel als llavis”, de Josep M. Tarridas i “Júlia”, de Manel Saderra Puigferrer, nota a nota, frase a frase...

De manera sobtada em sentia captivat per la música, i el meu interès manifest va suscitar que els meus pares m’interpel.lessin de cara a determinar un possible ingrés al Conservatori.

Vaig fer-ho als dotze anys, a la classe de preparatori de solfeig, amb la senyoreta Filomena Comellas, una noia que amb rigor i autoritat, havia aconseguit superar la monotonia d’un sistema pedagògic ancorat en la inèrcia i la rutina. Demostrant unes admirables dosis de sensibilitat i persuasió, sabia extreure i vitalitzar la música que s’amagava darrere de les negres i les corxeres del LAZ.

Jo vaig adaptar-m’hi amb facilitat i bona disposició, contrariament a la majoria dels meus companys de classe, aclaparats per la desmotivació i l’avorriment. En canvi, la meva aplicació em va permetre avançar dos cursos cada any.

La tia Conxa, un dia del meu sant, em va regalar una petita flauta de bec piccolo, que en aquella època era un instrument pràcticament desconegut. M’hi vaig abraonar amb fruïció, i en poc temps aconseguia un domini del mecanisme digital, suficient com per interpretar de manera intuïtiva i fluida, tot el repertori de sardanes conegudes, de cançons tradicionals i els èxits de la radio del moment, liderats pels exquisits boleros d’Antonio Machín.

No cal dir que això em va facilitar l’ocasió d’intervenir amb notable èxit, en totes les celebracions familiars, de les associacions del barri o de la Parròquia.

Era un moment en el que encara no m’havia plantejat l’estudi d’un instrument de veritat.

Als quinze anys vaig enllestir els sis nivells de solfeig, ingressant a la classe d’harmonia, amb el mestre Isidre Tardà. Per primera vegada en tot el procés d’aprenentatge realitzat, vaig entreveure la viabilitat de poder exercir alguna petita iniciativa, de poder transferir a la música, algun ingredient de mi mateix, més enllà de la simple i mecànica reproducció d’un codi de signes, i això em va entusiasmar!

De sobte, se’m eixamplava l’horitzó de les meves espectatives. Era com si se´m mostrés un paisatge nou, obert i lluminós, en el que se’m permetria fer tangibles, les meves més vives i ocultes imatges interiors, tal com ho feia, dibuixant personatges insòlits sobre els marges blancs del paper pentagramat.

El mestre Tardà era un músic notable i una persona profundament humana, menystingut en la seva vàlua com a violinista i compositor i dedicat quasi exclusivament a la docència. Benèvol i pacient, s’esforçava amb poc èxit, en convèncer els seus deixebles de que l’harmonia, més enllà de ser una ciènciamatemàtica, ens obriria la porta a infinites possibilitats creatives.

Jo, avesat a escoltar sardanes i discret coneixedor dels paràmetres més elementals que regien els instruments de la cobla, em sentia fortament motivat a intentar alguna provatura, tot i que el meu escarransit bagatge teòric, em limitava a l’ús dels quatre acords més bàsics.

Així va ser com, de manera totalment intuïtiva, me les vaig empescar per escriure una sardana sencera, sense cap possibilitat d’escoltar el so real de les notes escrites.

El dia que la cobla va provar la meva opera prima, va ser per a mi d’una commoció i un desassossec indescriptibles. El nom que li havia posat, “Il.lusió”, reflectia de manera exacta el sentiment exaltat i frenètic que m’enfervoria i em turmentava.

La por a un fracàs contundent, em retorçava un nus a la gola que no em deixava respirar. Quan van sonar les notes inicials, el cor em bategava amb una agitació incontrolable. Al finalitzar la primera tirada de llargs, tota la meva angoixa reprimida es va esvair, per transformar-se en una joia inmensa.

El resultat sonor s’avenia en bona mesura al que jo havia imaginat. Al concloure la primera lectura, el mestre Francesc Juanola, tot felicitant-me amb efusió, s’oferia a esmenar les pífies tècniques que la meva inexperiència havia deixat infiltrar a la partitura.

Aquest primer tràngol l’havia franquejat d’amagat del meu mestre, al que no havia gosat explicar res, per por de ser recriminat pel meu atreviment massa precoç. La confusió i la vergonya em van paralitzar quan, pocs dies després, assabentat per algun altre conducte, em va etzibar: M’han dit que has escrit una sardana... Sortosament per a mi, la seva reacció va ser totalment cordial i estimulant, i no tan sols no em va renyar, si no que, tot i ser conscient dels meus limitats recursos, m’animà a continuar experimentant.

El meu interès creixent per la música, feia que passés moltes estones amb l’orella enganxada a l’altaveu de l’atrotinat receptor de ràdio que hi havia a casa, buscant pacientment els escassos espais de l’anomenada música clàssica, que emitia l’emissoraNacional. De tot el que anava escoltant, vaig encaterinar-me molt aviat dels colors màgics i vaporosos dels “Nocturns”, de Debussy, del “Daphmnis et Chloe”, de Ravel, o dels ritmes fascinants i insòlits de “Petrouchka”, de Stravinsky. Aquella era la música que, en aquell moment de descobertes, m’inspirava les sensacions més plaents i delicioses!

Molt aviat vaig adonar-me que, curiosament, aquella música coincidia en el temps i l’origen, amb aquelles reproduccions pictòriques de Monet, Manet, Degas o Cezanne, que no em cansava de contemplar, embadalit, una i altra vegada, en els llibres d’art de la biblioteca.

Així és com vaig fer la meva primera exploració al món immens i inabastable de la música clàssica. Més tard anirien caient, Mozart, Beethoven, Bach... En certa manera puc afirmar que la meva assimilació va realitzar-se en sentit invers a l’evolució històrica del llenguatge, la qual cosa no m’ha provocat mai cap trauma intel.lectual, tot i reconèixer una singular pervivència del meu gust per la música impressionista francesa i la impossibilitat de dissociar-la del moviment pictòric que la va acompanyar.

En aquells temps, assistia als assaigs de l’Orquestra de cambra del Conservatori, col.laborant en la secció de percussió, tocant el bombo o les timbales. El seu director, Damià Rius, que ho era també de la Banda Municipal, va proposar-me d’estudiar la flauta travessera, amb l’al.licient d’integrar-m’hi molt aviat, substituint a un dels seus flautistes, per causa de jubilació.

El problema era que a Manresa no s’impartia aquesta assignatura i que, en aquells moments, els meus pares no podien assumir la compra d’un instrument. De sobte se’m va revelar una gran disjuntiva: per una banda mantenia viu el meu desig d’estudiar medicina, tot i que entreveia difícil l’accés a la universitat. Altrament, els entrebancs que m’oferia la carrera d’instrumentista, se’m mostraven com infranquejables.

Poc temps després, el meu germà es presentava a casa amb una flauta traverso de fusta i estil barroc, amb cinc claus; l’havia comprat per cent pessetes a un antiquari de Barcelona.

Amb les quatre orientacions que em va donar en Salvador Juanola, un músic veterà que en altre temps havia practicat aquest instrument, i el mètode d’exercicis “Toulou”, descobert en una llibreria de vell, vaig començar a bufar i moure els dits, intentant endevinar els recòndits secrets que s’ocultaven darrere de les hostilitats de la tècnica.

Després de practicar un estalvi implacable durant un temps, vaig poder reunir els diners necessaris per adquirir un instrument nou. Mentrestant i per pura intuïció, m’havia anat instruint en el maneig de la meva vetusta relíquia, avançant fins el segon nivell d’aprenentatge. No cal dir que el canvi va ser considerable i sensiblement gratificant. Esperonat per aquesta circumstància, vaig concertar unes classes amb el mestre Francesc Reixach, que era el solista de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, home de poques paraules, sever i rigorós, que ben aviat em va encaixar en l’engranatge acadèmic.

Poc temps més tard, vaig ingressar a la Banda, i de seguida em van assignar les partitures de primer flauta, per malaltia del titular. Recordo com un repte excitant, el meu primer concert públic al Teatre Conservatori, en que vaig haver d’interpretar tots els solos – bellíssims però especialment compromesos -, de les suites de L’Arlessienne, de Bizet. No obstant aquest tràngol, o potser gràcies a aquest tràngol, vaig determinar amb convicció que volia ser flautista.

A casa conviviem amb un gat esplendorós, anomenat Lussunu. Era un personatge admirable, cordial i franc, amb un punt de vanitat que el feia, encara, més elegant i atractiu. Agraït, però mai adulador; independent i liberal, però sense caure mai en la petulància; sensible i educat, amb la intel.ligència justa per saber ocupar el seu lloc amb discreció i prudència.

De mica en mica havíem establert, de forma recíproca, els lligams d’una entranyable amistat, sense que això generés submissions ni recels per cap d’ambdues parts. Estic segur que en aquells moments de transició entre l’adolescència i la joventut, la meva relació amb el Lussunu i l’observació de les seves actituds i comportaments, va contribuir a forjar alguns dels trets essencials del meu caràcter i la meva personalitat.

El Lussunu era un bon amant de la música. Passava llargues estones al meu costat, plàcidament escarxofat damunt d’una cadira, mentre jo tocava la flauta. Fruïa de manera especial amb les cadencioses melodies romàntiques, impregnades de lirisme i melangia, bo i escoltant amb els ulls mig clucs, amb una aparença de gran serenor. Això sí; quan arribava el torn de les escales, arpegis i exercicis de mecanisme, s’aixecava i de forma silenciosa i discreta, prenia el camí del pati per estirar-se, amb gest indolent, a l’ombra de la parra.

Als disset anys, inspirat per les ardents passions d’un altre enamorament, em vaig sentir atret per la idea de compondre un poema simfònic per a cobla. Havia escrit ja tres sardanes i em sentia temptat a obrir un camí d’experimentació cap a una altra forma expressiva més lliure, sense les traves que m’imposava la disciplina de la sardana. “Dues impressions íntimes” va arribar a ser la descripció d’un “Encís” i d’un “Desencant”, dibuixats directament des de la víscera, despullats de tot embolcall artificiós, com un alliberament vital indefugible.  

Va ser en aquella època, que van proposar-me d’impartir unes classes de música en una escola; la meva primera oportunitat per realitzar un treball a canvi d’uns dinerons. L’Institut Catòlic de Puericultura era un centre de primària de recent implantació, amb un cert aire elitista i un ideari progressista, connectat amb les noves tendències de la pedagogia emergent –la psicopedagogia o pedagogia activa-, en la brega tenaç per obrir la porta de l’ocult i misteriós món personal dels infants a la imaginació i la creativitat.

En el moment de trobar-me davant dels nens, vaig sentir-me amb les mans ben buides, incapaç d’extreure, de tot allò que havia après, un missatge minimament estimulant o engrescador.

Aquell dia dibuixaven la tardor, de memòria, desplegant la seva fantasia de forma totalment lliure i espontània, sense traves ni preceptes: postes de sol ardents, arbres de fulles roges, traços valents, creativa desbordant...

En un instant em van assaltar unes quantes preguntes definitives: Si la música és un art i l’art es caracteritza pel seu poder comunicatiu de sensacions i emocions i d’estímul a la imaginació i la inventiva, perquè no aprofitem aquestes capacitats persuasives, per fomentar la sensibilitat i l’instint creatiu dels nostres infants?

Perquè, al llarg dels anys d’aprenentatge, no se’ns ha ofert mai la oportunitat d’opinar subjectivament sobre qualsevol aspecte teòric o estètic, ni tan sols d’intuir, imaginar o improvisar una sola nota, fora del codi rígid, sever i inflexible del solfeig?

A qui li pot passar pel cap que a un infant se l’ensenyi a llegir abans que a parlar? Doncs això és el que s’havia fet des dels conservatoris i escoles de música, provocant la indiferència i l’avorriment de tants infants, enferritjats en el laberint jeràrquic de les negres i les corxeres.

De sobte vaig veure clar que la pretensió d’arribar a la música a través del solfeig, era com fer un trajecte contra direcció.

Des d’aquell moment, em vaig sentir empès per una gran curiositat: Havia de trobar les claus que configuraven els principis filosòfics i pedagògics de l’educació musical, en els països europeus més avançats.

Tafanejant per les biblioteques, vaig recollir unes excitants referències als continguts i procediments innovadors que Zoltan Kodaly i Carl Orff, havien planificat a Hongria i Àustria, com a metodologia per a la iniciació dels infants a la música.

Vaig tenir la clara percepció de que era allò que buscava. Fou el punt de partida a la recerca de tot un altre món conceptual, teòric i pràctic; un món racional i simple, capaç de demolir tots els dogmes d’una metodologia impertorbable.

Aquesta recerca em submergí apassionadament en l’estudi de l’Orff Schulwerk, la pedagogia diàfana, ordenada, sensible i intel.ligent que Carl Orff, des d’Àustria, havia planificat per a la formació dels infants per mitjà de la música.

Mentrestant, per dues centes pessetes al mes, continuava fent classes de música a l’escola, intentant introduir de forma tímida, algun dels continguts del mètode que, de mica en mica, se’m anava revelant.

Com es pot deduir fàcilment, els meus recursos econòmics eren peculiarment minsos. A casa meva les passavem magres i vaig haver-me de buscar unes horetes d’administratiu en un despatx, per alleujar una engruna la meva feixuga càrrega en l’economia familiar.

A la Banda ocupava una plaça d’estudiant, sense remuneració. L’única actuació retribuïda com a flautista, havia estat un concert a Sant Vicenç de Castellet, amb l’Orquestra Farrés, tocant seleccions de La Tabernera del Puerto i altres sarsueles, pel que vaig cobrar vint-i-cinc pessetes.

És per això que se’m van obrir les orelles de bat a bat, quan em proposaren de tocar el flabiol a la cobla Manresa, un grup modest amb ganes de progressar i amb una atraient perspectiva d’actuacions.

Amb un instrument que em van deixar i aplicant els meus coneixements sobre la flauta de bec, vaig debutar al cap de poques setmanes en una audició al Passeig de Manresa, tocant de solista la sardana Vora el niu i embutxacant-me seixanta esplendoroses pessetes.